|
|
|
|||||||||||||||
Nas (Rinoplàstia)La rinoplàstia és un procediment quirúrgic per a millorar la forma i/o la funció nasal. Generalment es denomina rinoplàstia quan només es pretenen corregir externament els defectes estètics i septoplàstia quan s'actua sobre l'envà nasal i cornets para millorar la funció respiratòria. La majoria de las vegades s'han de corregir ambdues coses per lo que se sol parlar de septorrinoplàstia. Ocasionalment cal corregir també el mentó ( mentoplàstia ) per a equilibrar els trets; a les hores es parla de rinomentoplàstia o perfiloplastia. Pot requerir anestesia local amb sedació o anestesia general, segons la dificultat i extensió. La septorrinoplàstia pot ser oberta o tancada. En el primer cas queda una mínima cicatriu a la columela o pont entre els dos orificis, en el segon les incisions són internes i no es veuen. Personalment prefereixo la tècnica tancada, i utilitzo la oberta només en casos de correcció de seqüeles en persones ja operades anteriorment o en nassos molt deformats per asimetries dels cartílags. 
 Rinoplastia oberta per a corregir una punta difícil. La rinoplàstia busca la proporció harmònica del nas en el context de les faccions facials. Per això sovint es tracta més d'una redistribució de volums que de reduir sense més. Es pot actuar de forma parcial sobre la punta o el dors, modificar l'amplada de la piràmide o dels forats, canviar l'angle entre el nas i el llavi superior, corregir una desviació de l'envà, escurçar o allargar el nas, o de forma global sobre totes les estructures nasals. La utilització de petits empelts de cartílag del tabic per a omplir algunes zones, conjuntament amb el raspat o la reducció de les zones nasals prominents, pot aconseguir una delicada harmonia que no s'aconseguiria solament rebaixant el nas. 
 Ús d'empelts a la punta i la arrel nasal per aconseguir un equilibri harmoniós de la cara. En alguns casos són necessaris empelts d'os que es prenen del crani, del colze o del maluc, o de cartílag de pavelló auricular o de regió costal, i en aquestos casos podran quedar cicatrius residuals de major o menor extensió en aquelles zones. Després de la cirurgia es col·loquen taponaments nasals i una fèrula externa sobre el nas, que es retiraran passats uns dies. La major part de les molèsties son lleus i es controlaran amb medicaments per al dolor i la inflamació. L'inflor (edema) i els morats (equimosis) de les parpelles no cedeixen completament fins passats diversos dies. Entre les tres setmanes i els dos mesos es veuen els resultats, però no els donem per definitius fins passats més de sis mesos. Els riscos específics del procediment són l'hemorràgia, el desplaçament dels empelts, i excepcionalment trastorns de la cicatrització de major importància que poden provocar asimetries, deformitats residuals, necrosi cutània o mucosa, o perforació de l'envà nasal. També la possible persistència de cicatrius permanents i visibles, en las zones donadores, quan es requereixi l'ús d'empelts d'os o cartílag. Els problemes de cicatrització són més freqüents en fumadors. 
 Ús d'empelts de cartílag nasal i auricular per a corregir les seqüeles d'una altre intervenció. Existeix la possibilitat de que quedi una dificultat respiratòria nasal residual, que sol ésser temporal, encara que en alguns casos podria ser permanent.  |
||||||||||||||||
| ©2006 | ||||