Ver página en Castellano

ARTICLE DEL MES

Veure altres articles

CIRURGIA ESTÈTICA: L’ART DE L’EQUILIBRI

Resulta difícil definir què és la bellesa, car és un concepte molt subjectiu i que depèn de variables culturals, ètniques i de modes, fent que els conceptes canviïn al llarg del temps i de la geografia.

Però bàsicament, i excepte modes temporals que busquin subvertir o trencar tendències anteriors i que solen ésser de curta durada (l’exemple més actual d’això seria l’excessiva valoració de l’aprimament en la dona, responsable de la forta incidència de l’anorexia ara mateix), la bellesa la podríem definir com l’existència d’un equilibri en les proporcions. Al menys, com a cirurgià plàstic, aquesta és la preocupació primordial de la meva actuació, i allò que em dona els millors resultats.

Si una dona no té pit o bé el té excessiu, es troba desproporcionada i demanarà engrandir-lo o reduir-lo per sentir-se còmoda amb els patrons estètics actuals. Un nas massa gran desequilibra una cara, i les faccions potser resultaran molt agressives, àdhuc en un home, si no es corregeix aquest defecte. Un nas massa petit, sigui per accident o congènit, tampoc resulta atractiu, i haurem de corregir-lo fent-lo més gros: En una paraula, més proporcionat, més equilibrat.

Hem parlat de que els patrons estètics varien, i en trobem un exemple en la forta incidència d’un problema estètic que mai no havia existit fins ara: la mal anomenada cel.lulitis, o acumulació de greix a les cuixes i natges femenines. Allò que al llarg de la història ha estat majoritàriament un atribut favorable des del punt de vista estètic (fora de les exageracions, tornem al concepte d’equilibri), ha esdevingut un estigma que cal eliminar.

I com que els que treballem per millorar el físic de les persones no podem estar d’esquena als canvis en els esquemes estètics (tot i que no podem experimentar amb ells, com fan pintors, escultors o modistes), hem inventat maneres d’eliminar aquest greix localitzat i donar a aquesta regió anatòmica unes proporcions més d’acord amb els canons actuals.
Però el concepte d’equilibri, en cirurgia estètica, va molt més enllà que unes proporcions estrictament físiques de mesures en centímetres. També hi ha, i és el que trobo fonamental, l’equilibri entre el què es pot fer i el resultat previsible (de vegades allò que podem aconseguir no justifica el patiment o el risc assolit), i l’equilibri dels mitjans emprats, també en relació al risc i el resultat previsible: Per exemple, una lipossucció feta en qualsevol lloc que no sigui un quiròfan d’una clínica té un altíssim perill de complicacions gravíssimes, i no compensa l’abaratiment del cost amb el que pretenen justificar-ho els que ho fan.

L’equilibri, en cirurgia estètica, l’ha de tenir el cirurgià, que ha de saber aconsellar o desaconsellar al client amb la màxima responsabilitat, i també el mateix pacient, que ha de saber distingir allò què es pot o no aconseguir i quina és la forma més segura per la seva salut, que sovint no és la més fàcil. Només així podrem aconseguir resultats satisfactoris sense ensurts.